Una de les seves fites inicials pot situar-se cap a la dècada del 600 aC, quan el filòsof grec Tales de Milet va observar que fregant una vara d'ambre amb una pell o amb llana, s'obtenien petites càrregues (efecte triboelèctric) que atreien petits objectes, i fregant molt temps, podia arribar a causar l'aparició d'una espurna.
A prop de l'antiga ciutat grega de Magnèsia es trobaven les denominades pedres de Magnèsia, que incloïen magnetita. Els antics grecs van observar que els trossos d'aquest material s'atreien entre si, i també atreien petits objectes de ferro. Les paraules magneto – equivalent al terme català imant – i magnetisme deriven d'aquest topònim.
L'electricitat evolucionà històricament des de la simple percepció del fenomen, al seu tractament científic, que no es faria sistemàtic fins al segle XVIII.
Es van registrar al llarg de l'edat antiga i la mitjana altres observacions aïllades i simples especulacions, així com intuïcions mèdiques (ús de peixos elèctrics en malalties com la gota i el mal de cap) o objectes arqueològics d'interpretació discutible, com la bateria de Bagdad, un objecte trobat a l'Iraq el 1938, datat al voltant del 250 aC, que s'assembla a una cel·la electroquímica.
